El
próximo jueves, día 15 de mayo, tendrá lugar por fin la
presentación del documental sobre los Mossos d'Esquadra que Ignasi
P. Ferré y Josep Canet (Nous Projectes Audiovisuals) rodaron el
pasado año y que un servidor tuvo el honor de visionar ante la
solicitud de sus autores de mi opinión como divulgador de historia
“no catalán”. Quizás
el hecho de que mis libros sobre el devenir histórico de la
Península se titulen Historia
de las Españas
y no "de
España"
influyese en su apreciación de que la mía podía ser una opinión
razonada, amplia y no abierta a contaminación. No sé. Las
Españas
es el nombre que tuvo nuestro país hasta que llegaron los Borbones
y para mí que es el que debería seguir teniendo al margen de
posibles evoluciones políticas futuras, tema en el que ni puedo ni
debo entrar a título pedagógico.
En estos tiempos tan perversos en los que una declaración de principios o la manifestación de opiniones tienden a confundirse con un posicionamiento político de tal o cual color, tanto a los autores del trabajo como a un servidor nos pareció harto interesante contrastar puntos de vista y concluir, llegado el caso, si el documental en cuestión era o no fiel a la verdadera historia de ese cuerpo y, por ende, de ese estado peninsular que, guste o no a los puristas, se llama Catalunya.
Respondo de la parte histórica, que es la que me concierne, y digo taxativamente que el desarrollo de la cinta es más que ejemplar. Con un montaje impecable (el director es un profesional fuera de toda duda) y a través de un decurso de acontecimientos contrastados con documentación histórica, declaraciones de expertos historiadores y pruebas gráficas y físicas de importante relevancia (algunas de ellas antes nunca vistas), Mossos d'Esquadra nos presenta la evolución del cuerpo militar más antiguo de la Península y su relevante influencia en casi todos los acontecimientos bélicos y civiles que tuvieron lugar desde su creación en 1640 hasta el día de hoy.
Se me antoja muy valiente y acertado que este valioso documento vea la luz en unos tiempos doblemente convulsos para el propio cuerpo de los Mossos y para esa relación entre Catalunya y el resto de España que, desde la Transición, constituye un verdadero poema de contradicciones, figuras retóricas y solapamientos políticos que han ido alejando la esencia de un grupo uniformado que nació militar y hoy ha sido maquillado de policía urbana para no herir susceptibilidades provocando el efecto contrario que se pretendía (y es que ¿cuándo la mentira no ha sido contraproducente a largo plazo?).
El problema de que en España le tengamos miedo a nuestras propias historias de la historia es algo secular. Yo siempre digo que los vencedores, desde tiempos de Absurbanipal, se han encargado, no de escribir la historia de los pueblos, sino más bien de borrarla a su antojo. Y ahí es donde entra la utilidad científica de historiadores, arqueólogos, sociólogos y demás profesionales que, con los medios a su alcance y una perseverancia a veces rayana con el apostolado (pues no son pocos los impedimentos para sacar determinadas cosas a la luz) vienen intentando desde hace casi siempre conocer las verdades y compartirlas libremente con la sociedad para que al menos los ciudadanos tengan un contraste de hechos reales y puedan formarse su criterio en libertad. Pero ¡qué miedo le tienen algunos a la libertad!
Con una objetividad que en algunos sectores será interpretada como reivindicación justa y en otros (seguramente sin siquiera ver el documental) como “una nueva paja mental de los pesados de siempre” (discúlpeseme la expresión), Nous Projectes Audiovisuals ha elaborado un documento impecable desde el punto de vista histórico al que auguro un gran éxito dentro de la sociedad catalana, la cual puede y debe conocer su historia al margen de los políticos de turno y que a mí personalmente (y así se lo transmití al señor Ferré) me encantaría que fuese emitido por un canal nacional (entiéndase “nacional” por "a nivel de toda España") para que los opinadores, normalmente desinformados, tengan la oportunidad que he tenido yo de mejor comprender una serie de datos y hechos que llegan mucho más allá de la historia del propio cuerpo y nos conciernen más de lo que pensamos.
Y es que si todos aceptamos, porque es cierto y no cabe discusión, que la Guardia Civil es un cuerpo policial de base militar nacido el 13 de mayo de 1844 a iniciativa del II Duque de Ahumada, tampoco habría nadie de escandalizarse, más bien al contrario, del germen que dio lugar al cuerpo de los Mossos d'Esquadra, su finalidad primigenia, su evolución y la implicación que tuvo en la historia de todos nosotros. Y ya les adelanto que más de uno se sorprenderá positivamente.
Yo a menudo mantengo que la Historia es lo que nos cuentan, pero no sabemos a ciencia cierta si es realmente lo que ocurrió. Por fortuna todavía quedan valientes que se documentan, consultan, contrastan y preguntan fuera de unos círculos que podrían estar contaminados por determinadas ideologías para realizar un buen trabajo y poder presentarlo con dignidad y la satisfacción de que el premio es y será (porque ha de ser) un producto sencillamente bien hecho, desde el respeto y con objetividad.
No me cabe más que darle la enhorabuena a su director, el señor Ignasi P. Ferré, por el documental con un agradecimiento que hago extensible a su equipo de Nous Projectes y a todas las personas y entidades que han hecho posible un resultado profesional, digno y a la altura de lo que se pretendía: algo tan simple y sin embargo tan complicado como contar la verdad de un modo comprensible... para el que la quiera conocer.
En aquests temps tan perversos en els que una declaració de principis o la manifestació d’opinions tendeixen a confondre’s amb un posicionament polític de tal o tal altre color, tan als autors del treball com a un servidor ens va semblar de sobra interessant contrastar punts de vista i concloure, arribat el cas, si el documental en qüestió era o no fidel a la vertadera història d’aquest cos i, per afegitó, d’aquest estat peninsular què, agradi o no als puristes, es diu Catalunya.
Responc de la part històrica, que és la que em concerneix, i dic taxativament que el desenvolupament de la cinta és més que exemplar. Amb un muntatge impecable (el director és un professional fora de qualsevol dubte) i a través d’un decurs d’esdeveniments contrastats amb documentació històrica, declaracions d’experts historiadors i proves gràfiques i físiques de rellevant importància (algunes de les quals mai vistes abans), Mossos d’Esquadra ens presenta l’evolució del cos militar més antic de la Península i la seva rellevant influència en quasi tots els esdeveniments bèl·lics i civils que van tenir lloc des de la seva creació el 1640 fins al dia d’avui.
Se m’apareix molt valent i encertat que aquest valuós document vegi la llum en uns temps doblement convulsos per al propi cos dels Mossos i per a aquesta relació entre Catalunya i la resta d’Espanya què, d’ençà de la Transició, constitueix un vertader poema de contradiccions, figures retòriques i encobriments polítics que han anat allunyant l’essència d’un grup uniformat que va néixer militar i avui ha estat maquillat de policia urbana per a no ferir susceptibilitats provocant l’efecte contrari del que es volia (i és què, hi ha algun cop que la mentida no hagi estat contraproduent a llarg termini?)
El problema de que a Espanya tinguem por a les nostres pròpies històries de la història és quelcom secular. Jo sempre dic que els vencedors, des del temps d’Absurbanipal, s’han encarregat, no d’escriure la història dels pobles, sinó més aviat d’esborrar-la a caprici seu. I aquí és on entra la utilitat científica d’historiadors, arqueòlegs, sociòlegs i d’altres professionals què, amb els mitjans al seu abast i una perseverança molts cops tocant l’apostolat (perquè no són pocs els impediments per a treure a la llum determinades coses) van intentant d’ençà de quasi sempre conèixer les veritats i compartir-les lliurement amb la societat perquè com a mínim els ciutadans tinguin un contrast de fets reals i se’n puguin formar el seu criteri en llibertat. Però, quina por que li tenen alguns a la llibertat!
Amb una objectivitat que en alguns sectors serà interpretada com a reivindicació justa i en d’altres (segurament sense ni tan sol veure el documental) com “una nova palla mental dels pesats de sempre” (disculpeu-me’n l’expressió), Nous Projectes Audiovisuals ha elaborat un document impecable des del punt de vista històric al que auguro un gran èxit dins de la societat catalana, la qual pot i ha de conèixer la seva història al marge dels polítics de torn i que a mi personalment (i així li ho vaig transmetre al senyor Ferré) m’encantaria que fos emès per un canal nacional (que s’entengui “nacional” per “a nivell de tota Espanya”) per a que els opinadors, normalment desinformats, tinguin l’oportunitat que he tingut jo de comprendre millor una sèrie de dades i fets que arriben força més enllà de la història del propi cos i ens concerneix més del que ens pensem.
I és què si tots acceptem, perquè és cert i no hi cap discussió, que la Guardia Civil és un cos policial de base militar nascut el 13 de maig de 1844 per iniciativa del II duc d’Ahumada, tampoc ningú s’hauria d’escandalitzar, més aviat el contrari, del germen que va donar lloc al cos dels Mossos d’Esquadra, la seva finalitat primigènia, la seva evolució i la implicació que va tenir en la història de tots nosaltres. I ja els avanço que més d’un se’n sorprendrà positivament.
Ben sovint mantinc que la Història és el que ens expliquen, però no sabem de manera fidedigna si és realment el que va passar. Per fortuna encara queden valents que es documenten, consulten, contrasten i pregunten fora d’uns cercles que podrien estar contaminats per determinades ideologies per a realitzar un bon treball i poder-lo presentar amb dignitat i la satisfacció que el premi és i serà (perquè ha de ser) un producte senzillament ben fet, des del respecte i amb objectivitat.
Només em queda donar-li l’enhorabona al seu director, els senyor Ignasi P. Ferré, pel documental amb un agraïment que faig extensiu al seu equip de Nous Projectes i a totes les persones i entitats que han fet possible un resultat professional, digne i a l’alçada d’allò que es pretenia: una cosa tan simple i tanmateix tan complicada com explicar la veritat d’una manera comprensible... per a aquell qui la vulgui conèixer.
.
En estos tiempos tan perversos en los que una declaración de principios o la manifestación de opiniones tienden a confundirse con un posicionamiento político de tal o cual color, tanto a los autores del trabajo como a un servidor nos pareció harto interesante contrastar puntos de vista y concluir, llegado el caso, si el documental en cuestión era o no fiel a la verdadera historia de ese cuerpo y, por ende, de ese estado peninsular que, guste o no a los puristas, se llama Catalunya.
Respondo de la parte histórica, que es la que me concierne, y digo taxativamente que el desarrollo de la cinta es más que ejemplar. Con un montaje impecable (el director es un profesional fuera de toda duda) y a través de un decurso de acontecimientos contrastados con documentación histórica, declaraciones de expertos historiadores y pruebas gráficas y físicas de importante relevancia (algunas de ellas antes nunca vistas), Mossos d'Esquadra nos presenta la evolución del cuerpo militar más antiguo de la Península y su relevante influencia en casi todos los acontecimientos bélicos y civiles que tuvieron lugar desde su creación en 1640 hasta el día de hoy.
Se me antoja muy valiente y acertado que este valioso documento vea la luz en unos tiempos doblemente convulsos para el propio cuerpo de los Mossos y para esa relación entre Catalunya y el resto de España que, desde la Transición, constituye un verdadero poema de contradicciones, figuras retóricas y solapamientos políticos que han ido alejando la esencia de un grupo uniformado que nació militar y hoy ha sido maquillado de policía urbana para no herir susceptibilidades provocando el efecto contrario que se pretendía (y es que ¿cuándo la mentira no ha sido contraproducente a largo plazo?).
El problema de que en España le tengamos miedo a nuestras propias historias de la historia es algo secular. Yo siempre digo que los vencedores, desde tiempos de Absurbanipal, se han encargado, no de escribir la historia de los pueblos, sino más bien de borrarla a su antojo. Y ahí es donde entra la utilidad científica de historiadores, arqueólogos, sociólogos y demás profesionales que, con los medios a su alcance y una perseverancia a veces rayana con el apostolado (pues no son pocos los impedimentos para sacar determinadas cosas a la luz) vienen intentando desde hace casi siempre conocer las verdades y compartirlas libremente con la sociedad para que al menos los ciudadanos tengan un contraste de hechos reales y puedan formarse su criterio en libertad. Pero ¡qué miedo le tienen algunos a la libertad!
Con una objetividad que en algunos sectores será interpretada como reivindicación justa y en otros (seguramente sin siquiera ver el documental) como “una nueva paja mental de los pesados de siempre” (discúlpeseme la expresión), Nous Projectes Audiovisuals ha elaborado un documento impecable desde el punto de vista histórico al que auguro un gran éxito dentro de la sociedad catalana, la cual puede y debe conocer su historia al margen de los políticos de turno y que a mí personalmente (y así se lo transmití al señor Ferré) me encantaría que fuese emitido por un canal nacional (entiéndase “nacional” por "a nivel de toda España") para que los opinadores, normalmente desinformados, tengan la oportunidad que he tenido yo de mejor comprender una serie de datos y hechos que llegan mucho más allá de la historia del propio cuerpo y nos conciernen más de lo que pensamos.
Y es que si todos aceptamos, porque es cierto y no cabe discusión, que la Guardia Civil es un cuerpo policial de base militar nacido el 13 de mayo de 1844 a iniciativa del II Duque de Ahumada, tampoco habría nadie de escandalizarse, más bien al contrario, del germen que dio lugar al cuerpo de los Mossos d'Esquadra, su finalidad primigenia, su evolución y la implicación que tuvo en la historia de todos nosotros. Y ya les adelanto que más de uno se sorprenderá positivamente.
Yo a menudo mantengo que la Historia es lo que nos cuentan, pero no sabemos a ciencia cierta si es realmente lo que ocurrió. Por fortuna todavía quedan valientes que se documentan, consultan, contrastan y preguntan fuera de unos círculos que podrían estar contaminados por determinadas ideologías para realizar un buen trabajo y poder presentarlo con dignidad y la satisfacción de que el premio es y será (porque ha de ser) un producto sencillamente bien hecho, desde el respeto y con objetividad.
No me cabe más que darle la enhorabuena a su director, el señor Ignasi P. Ferré, por el documental con un agradecimiento que hago extensible a su equipo de Nous Projectes y a todas las personas y entidades que han hecho posible un resultado profesional, digno y a la altura de lo que se pretendía: algo tan simple y sin embargo tan complicado como contar la verdad de un modo comprensible... para el que la quiera conocer.
El
dijous vinent, dia 15 de maig, es farà finalment la presentació del
documental sobre els Mossos d’Esquadra que Ignasi P. Ferré i Josep
Canet (Nous Projectes Audiovisuals) van rodar l’any passat i que un
servidor va tenir l’honor de visionar davant la sol·licitud dels
seus autors de la meva opinió com a divulgador d’història “no
català”.
Potser
el fet que els meus llibres sobre l’esdevenir històric de la
Península duguin per títol Història
de las Españas i
no “de
España” va
influir en la seva apreciació de que la meva podia ser una opinió
raonada, àmplia i no oberta a contaminació. No ho sé. Las
Españas és
el nom que va tenir el nostre país fins que no van arribar els
Borbons i per a mi que és el que hauria de continuar tenint al marge
de possibles evolucions polítiques futures, tema en el qual ni puc
ni haig d’entrar a títol pedagògic.En aquests temps tan perversos en els que una declaració de principis o la manifestació d’opinions tendeixen a confondre’s amb un posicionament polític de tal o tal altre color, tan als autors del treball com a un servidor ens va semblar de sobra interessant contrastar punts de vista i concloure, arribat el cas, si el documental en qüestió era o no fidel a la vertadera història d’aquest cos i, per afegitó, d’aquest estat peninsular què, agradi o no als puristes, es diu Catalunya.
Responc de la part històrica, que és la que em concerneix, i dic taxativament que el desenvolupament de la cinta és més que exemplar. Amb un muntatge impecable (el director és un professional fora de qualsevol dubte) i a través d’un decurs d’esdeveniments contrastats amb documentació històrica, declaracions d’experts historiadors i proves gràfiques i físiques de rellevant importància (algunes de les quals mai vistes abans), Mossos d’Esquadra ens presenta l’evolució del cos militar més antic de la Península i la seva rellevant influència en quasi tots els esdeveniments bèl·lics i civils que van tenir lloc des de la seva creació el 1640 fins al dia d’avui.
Se m’apareix molt valent i encertat que aquest valuós document vegi la llum en uns temps doblement convulsos per al propi cos dels Mossos i per a aquesta relació entre Catalunya i la resta d’Espanya què, d’ençà de la Transició, constitueix un vertader poema de contradiccions, figures retòriques i encobriments polítics que han anat allunyant l’essència d’un grup uniformat que va néixer militar i avui ha estat maquillat de policia urbana per a no ferir susceptibilitats provocant l’efecte contrari del que es volia (i és què, hi ha algun cop que la mentida no hagi estat contraproduent a llarg termini?)
El problema de que a Espanya tinguem por a les nostres pròpies històries de la història és quelcom secular. Jo sempre dic que els vencedors, des del temps d’Absurbanipal, s’han encarregat, no d’escriure la història dels pobles, sinó més aviat d’esborrar-la a caprici seu. I aquí és on entra la utilitat científica d’historiadors, arqueòlegs, sociòlegs i d’altres professionals què, amb els mitjans al seu abast i una perseverança molts cops tocant l’apostolat (perquè no són pocs els impediments per a treure a la llum determinades coses) van intentant d’ençà de quasi sempre conèixer les veritats i compartir-les lliurement amb la societat perquè com a mínim els ciutadans tinguin un contrast de fets reals i se’n puguin formar el seu criteri en llibertat. Però, quina por que li tenen alguns a la llibertat!
Amb una objectivitat que en alguns sectors serà interpretada com a reivindicació justa i en d’altres (segurament sense ni tan sol veure el documental) com “una nova palla mental dels pesats de sempre” (disculpeu-me’n l’expressió), Nous Projectes Audiovisuals ha elaborat un document impecable des del punt de vista històric al que auguro un gran èxit dins de la societat catalana, la qual pot i ha de conèixer la seva història al marge dels polítics de torn i que a mi personalment (i així li ho vaig transmetre al senyor Ferré) m’encantaria que fos emès per un canal nacional (que s’entengui “nacional” per “a nivell de tota Espanya”) per a que els opinadors, normalment desinformats, tinguin l’oportunitat que he tingut jo de comprendre millor una sèrie de dades i fets que arriben força més enllà de la història del propi cos i ens concerneix més del que ens pensem.
I és què si tots acceptem, perquè és cert i no hi cap discussió, que la Guardia Civil és un cos policial de base militar nascut el 13 de maig de 1844 per iniciativa del II duc d’Ahumada, tampoc ningú s’hauria d’escandalitzar, més aviat el contrari, del germen que va donar lloc al cos dels Mossos d’Esquadra, la seva finalitat primigènia, la seva evolució i la implicació que va tenir en la història de tots nosaltres. I ja els avanço que més d’un se’n sorprendrà positivament.
Ben sovint mantinc que la Història és el que ens expliquen, però no sabem de manera fidedigna si és realment el que va passar. Per fortuna encara queden valents que es documenten, consulten, contrasten i pregunten fora d’uns cercles que podrien estar contaminats per determinades ideologies per a realitzar un bon treball i poder-lo presentar amb dignitat i la satisfacció que el premi és i serà (perquè ha de ser) un producte senzillament ben fet, des del respecte i amb objectivitat.
Només em queda donar-li l’enhorabona al seu director, els senyor Ignasi P. Ferré, pel documental amb un agraïment que faig extensiu al seu equip de Nous Projectes i a totes les persones i entitats que han fet possible un resultat professional, digne i a l’alçada d’allò que es pretenia: una cosa tan simple i tanmateix tan complicada com explicar la veritat d’una manera comprensible... per a aquell qui la vulgui conèixer.
